Amb el desig ben encuriosit de cercar les tardors més ufanoses de tonalitats i de colors que sorprenguin positivament el nostre ego i amb la possibilitat, molt remota, de la caça de bolets, l'Antoní, el Miquel, el Baudili, el Joan i el Marín, el dijous 26 d'octubre varem començar el periple de una estada a Vielha, aprofitant l'oferta desinteressada i molt agraïda del Miquel, que va posar al nostre servei el seu apartament.
Aquella
arribada a Vielha, a les set de la tarda va servir per a
instal·lar-nos a l'apartament i emprendre un vol pels seus
carrers i places i familiaritzar-nos amb l'ambient, aprofitant per a
sopar i veure en directe com el Miquel menjava una pizza Margarita,
immensa, encara que com a bon amfitrió, va repartir una porció
a cadascú, sense cap objecció per part de ningú.
Amb el
ressò de fons del procés independentista connectarem la
televisió per a informar-nos dels últims esdeveniments
ocorreguts, però encara sense la proclamació esperada
varem anar a dormir.
El
divendres 27 d'octubre, aixecats i després de prendre'ns uns
cafés i cigalons, vam agafar el cotxe del Miquel en direcció
a Bausen.Ens movem cap al nord de la vall d'Aran, seguint el curs
fluvial més important que creua el territori, la Garona. El
seguim fins prop la frontera que s'endú les seves aigues cap a
l'Atlàntic. Passada la població de Les, un trencant a
mà esquerra s'enfila fort encadenant diverses giragonses fins
arribar al petit poble de Bausen on començarem la ruta.
Bausen és
el poble situat més al nord de tot Catalunya, i per tant
visitarem també la fageda més septentrional.
L'itinerari és curt i suau, però molt agradable. Ens
mourem principalment per dos ambients diferents, la fageda al vessant
nord i els prats alpins al sud. Seguirem sempre la variant 2 del
GR-211, que coincideix 100% amb aquesta ruta circular d'encara no 7
quilòmetres.
Bausen és
un poble encisador, situat al baish Aran, amagat a la muntanya de
Vacanera amb prats i pastures al seu voltant, és un petit
poble de 50 habitants, uns 30 en caràcter fix
.
Sortim al
peu de l'església de Sant Pèir, marxem a la dreta pel
carrer Major. Al cap d'uns metres es fa més estret i va
planejant cap a l'est fins arribar a la petita ermita de sant Roc.
Poc més enllà hi ha unes antenes de
telecomunicacions, situades en un balcó natural sobre la vall
de la Garona. Davant de l'ermita de sant Roc hi ha un gran til·ler
amb gronxador inclòs i uns metres més endavant un
solitari banc que ofereix una bonica panoràmica de la vall de
la Garona. Només uns metres més al nord, enmig del
petit replà de Taishoères plantat d'acàcies i
feixes, trobem el monument més visitat del poble: el cementiri
civil.
En tota
la vall d'Aran només hi ha un cementiri civil, i aquest és
a Bausen. I només hi ha una sola persona enterrada, la
Teresa. A l'entrada del petit recinte hi ha un cartell on s'explica
la història dels amants de Bausen. Una història que es
remunta a principis del segle XX, quan dos joves del poble, la Teresa
de casa Belana i el Cisco de casa Doceta, enamorats, van voler
casar-se. Tenien però un cert grau de parentesc, segons
s'explica eren cosins, i això era impediment pel matrimoni
canònic, tret que aconseguissin una dispensa papal. Però
aquesta concessió calia pagar-la, i segons sembla o bé
no tenien diners per fer-ho o bé no els van voler malgastar en
el permís canònic. Sense possibilitat de celebrar el
matrimoni catòlic van decidir iniciar igualment una vida en
comú sense passar per la vicaria. Van tenir dos fills, però
la felicitat els va durar poc, i als 33 anys la Teresa va agafar una
pneumonia i va morir. Això passava l'any 1916.
El
capellà no va deixar que s'enterrés el cos de la
difunta al cementiri situat al recinte de l'església. Llavors,
els veïns, commoguts, van decidir aixecar tot un cementiri per a
la Teresa. No una sola tomba aïllada, sinó tot un
cementiri, encara que fos per una única persona. Així
doncs van treballar tota la nit d'aquell 10 de maig de 1916, per
bastir el petit recinte on encara avui reposa el cos de la malaurada
Teresa.
Prenem el
camí que marxa al peu de l'ermita de sant Roc, i que va girant
cap al nord. Creuem un bonic tram empedrat i amb parets de pedra seca
que aguanten el camí ancestral per sobre del fort pendent que
cau cap a la riba de la Garona, situada molts metres ensota amb un
gran estimball. A l'altre cantó del riu s'obre la vall de
Toran, una altra joia poc coneguda de l'Aran. Al davant hi tenim el
poble de Canejan i per sobre les muntanyes que culminen amb la
cresta de Crabèra. Més enllà també
despunta el característic pic del Mauberme.
El camí
puja progressivament, i mica en mica, va tendint cap al nord-oest
separant-se de la vall de la Garona. Des de dalt es pot arribar a
veure el Pònt d'Arrei, punt fronterer amb França. A
mesura que anem girant cap al nord canvia la vegetació, i
entrem poc a poc en una bonica fageda, el bosc de Carlac. El cicle
d'aquest any va tard, i els arbres tot just comencen a perdre la
fulla i canviar lleugerament els seus colors. La fageda no està
al climax màxim de coloració tardoral, falten un parell
o tres de setmanes, però si que s'endevinen unes tonalitats ja
més vermelloses. El camí es preciós en tot
moment, amb trams empedrats i altres amb baranes de pedra seca,
cobertes d'un tou de molsa que l'hi confereixen un aspecte deliciós.
Estem en
un autèntic bosc de fades. Hi ha faigs immensos, probablement
centenaris. Entremig una vegetació humida amb falgueres,
aurons i molsa. No trobem bolets. Ens fixem en alguns exemplars de
faig que tenen unes formes ben curioses, i que es contorsionen
entremig de les roques. El camí, entapissat per les fulles,
avança en la penombra, sense que els rajos de sol puguin
penetrar per les capçades. Sembla un túnel de
vegetació, obac i fresc, cobert per les branques i assentat
sobre el fullatge, verd i marró. El camí va pujant tan
suaument que ni ens n'adonem, encantats contemplant aquest magnífic
bosc. Creuem el petit riu de Carlac, que forma unes minúscules
cascades entre les pedres cobertes de molsa i els troncs en
descomposició.
Creuem el
riuet per una passarel·la i tot seguit el camí puja més
fort per sobre d'unes bordes que pràcticament queden ocultes
per la vegetació. Després d'una forta pujada el camí
fa un gir sobtat a l'esquerra i s'enfila per la costa dels Tucs.
Tornem a creuar el rierol per una altra passarel·la i tot
seguim planegem ja més suaument fins al Coret de Pan, punt més
alt de la ruta i canvi de vessant. Fins ara ens havíem mogut
per terreny de vegetació espessa i ara entrem en una zona alta
i més oberta. Tornem a observar la vall de Toran a l'est, i hi
afegim ara les pales del tuc de Sacauva al nord, el pic dels
Estanbons a l'oest i el gran massís de la Maladeta que ocupa
tot l'horitzó sud.
Caminem
per un tram pla i ens aturem en una petita cabana de pastors voltada
de falgueres. El camí comença a baixar entremig
d'aquests vessants amplis, oberts i inclinats. Baixem cap al sud per
bon camí i ens apropem a un conjunt de bordes que permetien
guardar els excedents de ferratge de la temporada estival. Actualment
algunes es mantenen dempeusi d'altres estan ensorrades. Aquest
vessant sud té un pendent molt més acusat, i baixem
fort entre els prats fortament inclinats. Tal com hem fet la volta,
la pujada és molt més progressiva i la baixada més
directa. Si ho féssim al revés acumularíem tota
la pujada al tram inicial, i el descens seria més suau.
Qualsevol de les dues opcions permet gaudir plenament d'aquest bonic
territori.
Creuem la
zona de les bordes entremig dels camps, alguns separats per parets de
pedra seca, i acabem de baixar fins el poble, on entrem pel cantó
oposat d'on n'havíem sortit. Creuem els seus carrerons
estrets, fixant-nos en les cases que mantenen la construcció
tradicional de la zona. Arribem a l'església i tanquem una
ruta fabulosa, curta i fàcil, però paisatgísticament
molt interessant, Si hi afegim la rememoració de la bonica
història real dels amants de Bausen i el tràgic final
amb la construcció del cementiri civil, tenim un matí
perfecte a l'extrem nord de l'Aran.
La
cervesa de rigor i agafem el cotxe de retorn a Vielha on uns van
dinar un arrós de muntanya i els altres tampoc van passar
gana.
Aquella
última nit a la vall d'Aran va anar acompanyada per unes
cerveses a cal Xenxo on el Miquel és client d'anys i ens va
posar al corrent de la gran sequedat dels boscos i que gairebé
no es troben bolets, només alguns rovellons però haurem
de marxar sense tastar-los.
A
l'apartament, el Joan farà de cuiner ja que hem comprat una
caixa de llagostins i ell cuidarà de cuinar-los i el Baudili,
per a celebrar el seu aniversari, ens ha facilitat dues ampolles de
cava Raimat i tot barrejat hem sopat com persones. A més hem
brindat per la nova república acabada d'estrenar i hem sentit
molta emoció.
El
dissabte, anem a prendre café i cigalons al café París,
coneguts també del Miquel i ara vindria la sorpresa quan el
Miquel vol engegar el seu cotxe i la bateria li diu que no. Intentem
engegar-lo connectant la bateria del cotxe de l'Antoní però
no pot. Total que tindrà que venir un mecànic i amb una
bateria potent aconsegueix engegar-lo, però passat Lleida té
de fer gasoil doncs creu que no arribarà i a la benzinera no
pot tornar-lo a engegar i altra vegada té de venir un mecànic
a posar-lo en marxa.
La festa
era a Castellvell, a la piscina, allí ens esperava la familia
i vam menjar-nos una bona paella d'arròs.
