A les set
del matí, hora d'estiu ja oficialitzada, per les nostres
sortides setmanals, ens trobem a l'antic escorxador de Reus i deixem
la meitat de cotxes a Montbrió i la resta a Riudecanyes,
indret d'on començarà la nostra caminada, aquest cop
pel Camí dels Molins, una autèntica passejada per la
lluminosa i ombrívola contrada del Baix Camp.
L'Antoní, el Baudili, el Miquel, l'Antonio, el Joan, el
Guillem i el Pep Marín som els herois i protagonistes
d'aquesta matinal tan suculenta d'aquest cinc de juliol del 2017 que
promet ser ben calorós i ben escomès pels insectes.
Aquest
camí és molt transitat per ciclistes i persones que
estirant les cames, se'n van d'un poble a l'altre, com aquell que fa
ganxet assegut en una fresca ombra, vull dir amb això que
bufar i fer ampolles encara resulta un xic més cansat, però
aquí s'hi defineix el quit de la qüestió, la base
principal del gaudir superlatiu del què es fonamenta la
importància del nostre recorregut, les contrades més
característiques del racó de l'univers que ens pertany,
per proximitat i per tenir-lo dibuixat en el nostre cervell, de tant
haver-lo transitat i de tant com n'hem sentit parlar al llarg de la
nostra vida.
Una
parada de garrofers sobre una terra roja, sota un cel blau i la calma
d'una brisa matinal que no refresca ni a una mosca, contrasta amb el
vent de mestral que molts dies a l'any bufa i rebufa a tot i a tots i
als mortals els neguiteja els cervells i els afebleix els sentits i
els dóna aquesta mica de bogeria que els fa més
creatius o al menys ells ho creuen. Són aquelles coses de
l'indret on pertanys, de la terra que estimes i a l'ensems pots
odiar, per què tot està pler de vida i com es lògic
també hi cap la mort i tota mena de contradiccions doncs així
som els humans.
Passem
per les restes dels molins que esmicolaven els cereals i convertien
en farina totes les espigues que els donava la terra i contemplàrem
les eres d'aquells masos antics on desprès de la sega el vent
separava el gra de la palla i ara només hi quedava el vestigi
de tantes destreses i prodigis que ompliren la vida d'aquella gent
antiga plena de fal·lera i de neguit, d'un tarannà obligat i
necessari que era el seu dia a dia.
I hem
vist uns lladoners immensos projectar-se sobre aquell mas superlatiu
ubicat sobre un altre derruït molí i les basses plenes
d'aigua i el reg d'obra que la conduïa, seguint el curs del
barranc i segurament d'una antiga mina que els porta vida i frescor.
Quan
albirem la planúria oberta al camp i ens nodrim d'olivers,
garrofers i avellaners que són l'essència de la
comarca, ens permet mirar cap a la muntanya, el paisatge ferm i
resseguim la muntanya blanca, la penya roja de l'ermita de la Mare de
Déu de la Roca, el castell de Escornalbou i santa Bàrbara
a la punta i més amunt el perfil incomparable de la Mola de
Colldejou i més a l'esquerra la mola de Llaberia, que aguaita
enrocadissa cap el pla.
La màgia
d'aquest matí potser ha estat la pèrdua de dues
carteres que han quedat abandonades en el bar on hem begut la
cervesa. Als interessats els hi ha costat tornar a buscar-les. Tot
requereix el seu esforç.
