Via de la Plata - Sevilla - Santiago 2013

3 de setembre de 2013 – Sevilla – Guillena 27,2 Qm. A les 7 del mati´hem sortit de Sevilla i una vegada arribats a Santiponce hem esmorzat dos entrepans de truita acompanyats per dos tancs de cervesa i dos tallats pel preu de 5,5 euros per cap, hem pensat que aquests preus, de seguir així aniran bé per a la nostra economia. Hem seguit per carretera fins arribar agafar un immens camí de sembrats ja collits que seguia i seguia per una recta inacabable i amb un sol esgotador que aviat començaria a fer estralls en el nostre cos. La primera vegada, i no seria pas l'ultima, que tindríem la sensació en veure Guillena des de la llunyania, que el poble era accessible i proper però la realitat ens allunyava d'ell com si d'un miratge es tractés En entrar a Guillena, en el primer punt d'arribada del nostre periple jacobí ens hem instal·lat a l'alberg municipal que està en molt bones condicions al preu de 10 euros i amb el Joan i el Luis Alberto hem anat a sopar a un restaurant francés on el preu del menú era de 9 euros. Ha coincidit que és la festa major de Guillena i la majoria de botigues estan tancades. Tenim aire condicionat a l'habitació i encara que mai en el nostre medi natural ni el Miquel ni jo hauríem fet ús d'ell aquí ens ha ajudat a passar la nit ben agradable. En aquesta época de l'any i en aquestes contrades gairebé totes les llars disposen d'aquest aparell degut a l'immensa calor que pateixen.

Via de la Plata, Sevilla - Santiago 2013

El dia 6 d'octubre, diumenge, a les onze del matí ja escoltàvem les campanes clares i sonores que sortien del campanar de l'Obradoiro i els nostres passos recorregueren l'últim itinerari que ens conduiria fins la plaça, aquell indret que feia ja trenta-quatre dies que desitjàvem trepitjar i una emoció sincera ens envaïa mentre les càmeres fotogràfiques enregistraven aquell plaer únic que ens conduiria a una màxima esc

latant que era el súmmum dels nostres desitjos més sincers i també de les nostres mancances que durant un trajecte tan escabrós i incert també havia fet solcs en el nostre ànim i perquè no dir-ho en el nostre tarannà, ressentit per les escletxes més esclatants del dia a dia monòton i sorprenent alhora, una barreja d'intensitat i impotència que ens anava colrant poc a poc, fent-nos forts o si més no, plaents i coratjosos al esdevenir de la nostra empresa d'aventura. Tot començar el dimarts 2 de setembre del 2014 quan a l'estació del Camp ens acomiadava el Baldiri i el Miquel Gràcia i jo, Josep Marín, a les 12,28 h. agafàvem l'AVE en direcció Sevilla amb les nostres motxilles plenes i la meva potser excessivament, cosa que ja aniria comprovant a mesura que el Camí anés imposant el seu poder. El tren anava agafant velocitat que ens era informada fins arribar en algun tram als 300 quilòmetres per hora, rècord estrella d'aquests trens. Aproximadament a les 18,00 h. arribàvem a l'estació de Sevilla i agafarem un autobus que ens portaria a prop del barrio de Triana on a l'alberg del mateix nom dormiríem, desprès d'haver fet la reserva per telèfon. Com anècdota he de dir que al preguntar a una parella de sevillans per el barrio de Triana es desvivien en explicacions per a trobar el camí més curt i un senyor que es posar a la conversa volia donar la seva versió passant per un altre lloc i l'apassionament va apoderar-se de la conversa i cadascú d'ells defensant la seva raó va acalorar l'ambient fins el punt que aquell senyor, visiblement enfadat, va seguir el seu camí amb un gest com dient: Aquí us quedeu! En arribar a l'alberg Triana i instalant-nos en una cambra amb 6 lliteres vam trobar dormint al Luís Alberto, un manyo que ja no deixaríem en tot el Camino. Ens va dir que s'havia jubilat de la feina de bomber a Saragossa i que volia arribar a Santiago abans de les festes del Pilar. Arribaren també un ciclista valencià i el Joan de Calaroig (Castelló) home amb el qual també fariem junts el Camí fins que ell ens deixaria en arribar a Mérida, com ja tenia previst. Aquella vesprada gaudiríem dels encants de Sevilla visitant la catedral gòtica construïda sobre l'antiga mesquita musulmana, el patio de los naranjos, formant una plaça pública havent estat el claustre de la mateixa catedral i coronada per la Giralda que s'ha convertit en el seu campanar. Vam prendre contacte amb un sacerdot de moviments lents i sigilosos, enorme i de gran embargadura que ens va portar a la sagristia i ens va segellar les nostres credencials, per primera vegada, fent-nos participar de la primera empremta que corroborava l'inici del nostre llarg trajecte. A la calle Betis, al costat mateix del riu Guadalquivir, desprès de l'assetjament lògic i rutinari dels cambrers que ens vendrien el seu producte a bon preu i qualitat indiscutible vam sopar els típics “pescaditos” amb els vinos corresponents i en el marc incomparable del Guadalquivir il·luminat, aprofitant fer-nos fotografies.