divendres, 27 de novembre del 2009

Bateig, aniversaris i molta calidesa...

































Aquell pastís de xocolata va ser la culminació del meu aniversari i conjuntament dels 33 anys recents complers de la Sílvia que va bufar les espelmes ben satisfeta i cofoia, mirant de fit a fit l'Arnau que enarborant el seu millor somriure va omplir de ferma satisfacció les voluntats i les fal·leres de tots els presents.


Feia unes setmanes que l'Arnau, envoltat per tots els seus familiars rebia la fe del baptisme en una cerimonia cordial i plena de senzillesa, a l'església del Prat, conduït per un capellà cordial i planer.


Ara ja semblava que en poc menys d'un any aquell nedó de mirada clara i profunda no podria abastar els reptes que se l'hi presentaven perllongadament d'assistir a la guarderia quan encara ni sabia caminar. Però, ves per on, aquell marrec rialler i enfotaire volava molt amunt i molt solt, per l'espai de l'aula de guarderia, plena de color i de dibuixos ben llampants, amb les parets brillants i les senyoretes lliurades i abocades a complaure i abastir-los a ells, de cordialitat i d'ensenyament primari i verdader per a guiar-los per un camí on poc a poc aquells petits éssers s'endinsaran amb cautela i fermesa per abastar en el pas dels anys l'ensinistrament i la destresa necessària per afrontar amb eines prou solvents els avatars de la seva vida futura.


Estavem entaulats, saborejant uns exquisits rovellons, disfrutant de la comoditat dels mobles nous, ben funcionals, que ens reunien de nou en un dia assenyalat i seguirem l'àpat ben esplendit mentre gaudiem tots d'aquell marrec d'Arnau que amb la seva sola presència ens encarallotava a tots i ens conduia sense frisances ni recels a jugar amb ell amb desinvoltura i convenciment.


Ara ja no valien excuses ni evasions. Ara tot era real, recobert de inutils fugidisses cap enlloc. Calia assumir-ho i el fet autèntic era que, del 1949 del segle passat fins el 2009, d'aquest segle vint-i-u, havien transcorregut 60 anys, ni més ni menys i aquests són els anys que tinc i amb tot aquest hundicap generacional, les meves vibracions les conservo intactes i esplèndides, com sempre! O al menys a mi m'ho semblen. Tot està controlat, segurament....


Poques coses en la vida són tan importants com el sentiment de repassar i contemplar el seguit de fotografies que heu recopilat en un album una sintesi del meu pas per la vostra vida. Això m'omple de satisfacció i vull dir-vos que em colmeu d'alegria.


Aquell diumenge de celebració era càlid i agraït, tenia l'encant d'antigues reunions familiars i enfortia els nostres esperits amb aquella calidesa de llar i protecció que només ho dona el compartir i el donar-se sincerament i obertament a aquells qui estimes.

La creu de Santa Marina
















La rossa i jove alemanya Inma Shara, directora de la “camerata pro arte” no tenia posada la partitura musical en el lloc adeqüat on hauria volgut que fos el Josep Maria, mentre movia la batuta compassadament als acords musicals extraordinaris d'aquells grans compositors que interpretava magistralment, amb aquell moviment tan vibrant que invitava a seduir al personal oient també per la lleugera vibració d'aquell agraït escot i per la tendresa i gràcia innata de la seva figura d'enganyosa fragilitat.


En aquestes reflexions estavem centrats desprès d'un agraït esmorzar a dalt la creu de santa Marina, en un matí de tardor grisot i pàl·lid que només deixava veure les agulles i carenes de les muntanyes de Vandellós sense un reflexe ardent i brillant com acostuma a albiràs des d'aquestes contrades en qualsevol època de l'any. Això li donava un encant especial i facilitava la connexió en la lectura d'uns versots pràcticament pornogràfics de Celdoni Fonoll i llegit amb la prestesa desinvolta i fugaç del Josep Maria, aquella dama de Piudebitlles, quedava així:

Tinc dreta la bitlla
tot pensant en vós,
oh piudebitllenca
d'esguard misteriós!
I jugant a bitlles,
obcé, fantasiós,
el pitu us embitlla
i acaba mig fos
Però es reviscola,
piubitlla marxós,
i reneix titola
que exalta per vós.

Amb aquestes i altres reflexions estavem immersos i de segur que també van ajudar els poemes satírics d'en Josep Maria de Sagarra que ens va omplir de “sobrats atributs” quan amb cofoia obcenitat el Pep Marin va llegir molt fixa't en el text imprès, aquella obcenitat magistral que és “la balada de fra Rupert” que comença i canta: (Fra Rupert, de les dames predilecte, menoret d'aparell extraordinari, puja a la trona amb el ninot erecte i com aquell que va a passar el rosari, sense gota ni mica de respecte als vots del venerable escapulari, mostrant, impúdic, el que té entre camesexcita la lascivia de les dames. I amb veu entre bariton i tenor canta Rupert, l'impúdic fra menor.)



En l'exaltada recitació estavem posats mentre un ramat de cabres pasturava al lluny i el dring de picarols trencava la monotonia d'aquell matí que no mesurava la nostra exaltació llampant i desmesurada que sobreeixia la lògica més coherent i assenyada i ens conduia per un pantà relliscós on l'obcenitat més flagrant enfortia l'ètica i l'estètica més agosarada i ens duia per una interpretació més que exagerada de les obcenitats i les foteses sorolloses i incoherents que hom es pugui imaginar.


No va ser gens fàcil el camí de pujada, més ben dit, l'inexistent senderò que suposadament reeixia per entre el rocam i els esbarzers, estava perdut i només ens quedava pujar camp a travessa amb l'únic objectiu de superar l'alt turó que ens portaria a l'esperada creu, no sense sofrir alguna que altra esgarrinxada i més d'un cop al genoll o al sec de la cama. Per sort cap caiguda important, si descomptem el deslliçament volgut i desitjat cap a la lectura d'aquells rodolins eròtics d'en Celdoni i aquella confessió de les “enormes parts” d'en Fra Rupert.



Que la batuta de l'Inma Shara no estigués en el lloc desitjat i plaent que hauria volgut hi fos el Josep Maria no va ser motiu per a no mesurar l'enorme vàlua de la nostra directora “en tots els aspectes” ,que quedi clar!



Aquella dona havia captivat la part sensible i més sensual del Vicenç que havia assistit la nit anterior al concert del Fortuny hi havia gaudit de la seva interpretació i de la seva bellesa artística.



Amb el Vicenç i el Josep Maria van venir a aquella excurssió, l'Antoní, el Ramon, el Nogués i el Marín.