Rebel amb causa (a la memòria de l'amic Ramon Serra i Monells)

Voldria significar tot allò que el Ramon representa en la meva vida .

Tot començava un quinze de febrer de 1965, amb quinze anys recent complers, vaig anar a caure en aquella finca de galliners i parades immenses sembrades de patates i dels últims intents amb la verema.


Una modernor d'aleshores a Reus es corroborava amb aquella màquina incubadora Jamesway, últim model internacional i de les 1080 que ajudaven a fer néixer cada dilluns i dijous milers de pollets de raça cornish, per a engreix, i milers de ponedores leghorn, que tenien una forta demanda.

La familia del Ramon eren els “massovers” d'aquella finca (el iaio Josep, la seva dona Carme, el Papito i la Mercé) i ocupaven la casa lateral d'aquell màgnífic mas, construït per l'arquitecte barceloní Enric Catà.

Jo vaig anar a parar a ser el meritori de l'oficina, sota les ordres del Sr. Balagué i mentre la meva ment volaba per l'espai infinit, a la sala contigua, empaquetant capses amb els pollets recents nascuts, el Ramon ja posava el transistor amb música i notícies, aleshores era l'emissora de la Ser i les “parides” sensacionalístes d'aquell espai “En menos que canta un gallo” de Manuel Martin Ferrand. Tu hi eres amb el Jaume, el Sr. Papito, el Genis...

I l'arribada, els dijous, dels sexadors japonesos, el John, el Shiro, el Tamura, l'Ito, el Seghuro. De bon matí tenies d'anar a buscar-los a l'estació del tren i fins hi tot, comptades vegades, tambè vindria amb ells un jove Serrat, encara desconegut, que aprenía l'ofici de sexador. Són anècdotes que vam viure plegats en aquella época.

I en el meu avorrit captiveri tu, Ramon, bé et cuidaves de endur-te'm com ajudant a fer els encàrrecs per Reus i alliberar-me dels ensopits matins en aquell despatx que mai no passava res de res i amb tu descobriria els llocs de neguit i tràfec on es desenrotllava una vida inquieta i profitosa de la ciutat.Anaves a buscar el pa al Forn Pasqual, quan encara el fill de l'establiment, el Lluís no era conegut i que anys desprès esdevindria un dels directors de teatre més sol·licitats. Aquell Reus tan desconegut per a mi, si més no, en les hores més dinàmiques del dia.

Tambè vas ser per a tots nosaltres, el “trafica”. Les teves qualitats de posar a disposició nostra aquells nous aparells electrodomèstics, (frigorifics, rentadores, televissors, radio-cassettes), a pagar a terminis, van convertir-se en una especialitat teva i recordo que al mateix moment de cobrar el sobre amb la setmanada, vint o quaranta durets passaven a les teves mans per anar eixugant el deute que amb tu, haviem contret.

El “públic-relations” de tots nosaltres i junt amb el teu germà cuidaves de segellar les “travesses” de futbol que el Genís i d'altres omplien i aviat tambè ens facilitaries l'accés a aquelles noves revistes que el canvi polític posaria a l'abast del públic, l'interviu, play boi, live, que mostraven aquelles “mosses” ben despullades i exhuberants que van ser un contrast total a les espectatives visuals que haviem tingut fins aleshores.

Un fet ben sonat fou el fixatge pel FC Barcelona del Calderé, el cosí de Vilarodona de la teva núvia Isabel i en parlariem plegats amb simpatia i respecte i durant molt de temps seria un dels jugadors més apreciats de l'equip.

Series, una mica, el rebel dins la teva familia. Aquell món tancat català que fins aleshores es mostrava messell i sotmès a la voluntad de l'amo, tu l'encarnaríes amb certa rebel·lia. Com no recordar-me d'aquella actitud del teu avi Josep quan assegut al llindar de la parada, observaba als obrers contractats aquell dia i que nomès el fet d'aixecar el cap, mentre introduïen el planter de patates en els crestalls, era motiu suficient per a ser acomidats en acabar la jornada.

En casarte amb l'Isabel anare-ho a viure a Reus i canviaries el teu lloc de treball de la granja per el de dependent de botiga en aquell establiment de venda d'electrodomèstics i màquines de cosir i al jubilar-se el pare del propietari, pasaries a dur la botigueta del raval (davant del cine Monterrosa) i aquesta seria una segona etapa ben colpidora que ens facilitaria la teva amistad.

En efecte, aquell llogarret centric i acollidor sería d'aleshores el punt de trobada d'aquella “colla” engrescada i plena de neguit que tu controlaries perfectament i coneixeries a l'Ariño que, com tu, era filatèlic i amb ell, el Gelonch, el Ripoll i d'altres i farieu els vostres intercànvis i transaccions.
El lloc de trobada de l'Àngel, del Guillem, del Fernando, del Pere, del Jordi, del Joan Pere i de tota aquella “tropa” que a finals dels setanta i primers dels vuitanta arrossegavem, quan s'acabaven les tertúlies al Bon-mar, que era el bar del costat de la botiga i més tard al bar Colombia, que el regentava el Ramon, tambè de grat record, per acabar encara amb la teva companyia, en aquell mesón del Julian, al carrer de Jesús, on tants bons records tinguerem plegats.

El temps va anar dispersant-nos, tu aniries definitivament a la botiga del carrer Jaume I, molts de nosaltres es casarien i d'altres com jo et cercariem nomès quan tindriem necessitat de comprar algun electrodomèstic.

Aquest primer de maig del dos mil nou no ha estat gens agradable per a nosaltres, encara que molt més penòs per a tu, Ramon. Com podrem compensar-te dels bons moments que ens has fet viure, de trobar-te de nou i emplenar-nos de la teva alegria. No sabrem on anar a comprar qualsevulga cosa precisa. No trobarem el teu consell i esmerçarem en va el plaer d'ésser aconsellats per la teva saviesa comercial. En definitiva, ens hem quedat orfes i distants de tu, haurem d'apendre a viure de nou dins la teranyina de noves generacions que empran unes formes i comportaments moderns i vàl·lids que no ens satisfant del tot. Potser la nostra raó de vida ens ha superat en espectatives i només ens queda passar la torxa als qui ens substituiran.

Amb enyor i estimació profunda, et recordarem per sempre més. Oferiu flors als rebels com tu, que contribuireu a un canvi nou i perdurable.