Potser caldrà remuntar-me a époques tan remotes com van ser els anys seixantes quan per l'amistat sorgida amb el teu germà, ens passavem tardes de diumenge mirant la televisió a casa teva veient programes com “Rintintin”, “la casa de la pradera” “el llanero solitario” o “les marionetes d'Herta Frankel” o contemplant per les dates de Nadal, aquells pessebres tan concorreguts envoltats de ponts i rius, de llums i figures que emplenaven bona part del teu pis, esperant que vingués el jurat que en més d'una ocasió et donaria els primers premis del concurs.
També recordo el teu pas per l'Escola del Treball amb una brillant trajectòria com estudiant, cosa que el Josep Maria aprofitaria per els seus estudis de matrisser i delineant i aquells trajectes amb cotxe ja als anys setanta en les “gincames fotogràfiques automobilístiques” que ens portarien pels pobles de la comarca, aquells diumenges al matí, a la cerca d'una victoria ben merescuda.
Segurament que haviem anat plegats a aquelles conferències per a adolescents al “Forum Juventute” on aquells matrimonis cristians parlaven dels perills de la carn, de la castedat i de la salvació de l'ànima en aquell castrat món que ens portava cap a paradisos mai abastats i més aviat cap a insatisfacccions perdurables que s'allargarien quasi per sempre més.
El germà gran del meu amic “fari” el recordo vestit de “l'aviació”, lluint aquell uniforme gris que tan seduia l'estètica de l'época.
Palplantat feia patxoca, per la seva altura i per la perxa esprimetxada i rígida que li donava un punt de vista personal de la perspectiva reusenca observada des d'un més alt nivell del sòl.
No vull que semblin observacions elitistes ni classistes, res més lluny del meu pensament, sinò que des d'un profund reconeixement del significat que representà el Jaume en aquells temps de joventud per a mi, si barregen les volgudes qualitats que esperes trobar en un germà gran, i les privilegiades opcions que obtenien els nois en complir 18 anys: treure's el carnet de conduir, entrar al cine en les sessions “para mayores de 18 años” (per veure L'Escapada, Esplendor en la hierba, Siega Verde, etc.) i poder anar a les sessions de “arte y ensayo” que algun cineclub projectava especialment amb cine francès d'autor o l'enveja d'haver realitzat el viatge de fi d'estudis probablement a El Escorial.
Com podré assistir al proper aplec sardanístic sense esperar-me trobar amb la teva presència en qualsevol moment, plantat i atent als acords, seguint els compasos de la cobla i observar-te com en veu baixa dius el nom del contrabaix, del qui toca la tenora i el qui bufa el clarinet i m'informaràs de l'últim aplec on hi assistí aquella mateixa cobla i l'estadística on està situada en el rànquing de popularitat i del repertori que presenten i quin any i on vas escoltar-los l'última vegada.
M'informaràs amb la teva pasivitat i coherència que la “tenora” és un instrument aeròfon de doble canya, de la familia de les “xeremies”. El seu nom previndria de fer de “xerimia tenor” . És un dels instruments més característics de la cobla.
El perfeccionament i establiment com a instrument de cobla el va realitzar Pep Ventura cap a la meitat del segle XIX, ja que essent-ne un gran solista saber com treure'n profit.
Consta de tretze claus de metall copiades de l'oboè perquè el músic interpreti les diferents notes i que segons diversos fokloristes introduí Andreu Toron a Perpinyà per encàrrec de Pep Ventura.
Està constituïda per cinc peces, la canya, el tudell, el cos superior del cilindre, el cos inferior i la campana.
Està bàsicament fet de fusta de gingoler, menys la campana que és de metall. Antigament sembla que es feia de boix i que tenia entorn de 70 cm de llarg.
La mida actual és d'uns 85 cm i vibra gràcies a l'acció d'una inxa doble de canya.
Digué Juli Garreta, només hi ha un instrument al món que pugui donar un crit de joia o de dolor, amb veu humana i aquest és “la tenora”.
La teva serà una absència dolguda, inesperada i prematura. Entre l'espessura dels assistents a l'aplec, a qualsevol aplec de les nostres contrades jo sempre intuiré la teva grata presència mentre refili una tenora, mentre l'harmonia de la sardana faci alçà els braços i la rotllana s'enfili cap a l'infinit.
