Sempre he volgut endinsar-me en el terreny ocult del misteriós misteri de la mort, dels sonets wagnerians que exalten les energies vehements que transporten les irreverents pregàries dels més irreverents seguidors de la secta menyspreada, indigna, sacrilega i indesitjable que batega constantment, indefugible i constant, cercant allò que és inalcançable, allò que sembla inversamblant, talment una fal·lera cap al no-res.
Tot aquest neguit continuat s'ha fet de sobte present i el capvespre tardorenc, alimentat per un sol esgrogueit ha fet acte de presència al meu redós, i les petjades que obrien camí per sobre els marjals i per les vores sorpreses del camí, alimentant tots els colors de la tardor plàcida de color i de calidesa han marcat en mí la saviesa de la terra, la càlida petjada d'un agradable jorn al camp, amb la plàcida companyia dels meus amics.
Sembla estrany que només fos un dinar entre amics, estrenar la ”barbacoa” del Sergi i mollar-se de suor, controlant les brases d'aquell foc intens i abrandats vers la càlida i amarada cuisó de les carns i dels àpats exquisits que desprès degustàrem verament.
Tot era profundament plàcid i les nostres paraules eren dirigides cap a un interlocutor savi i prudent. Rera meu, sonava la veu eterna de l'Elvis i gairebé erem envoltats d'un prodigi màgic que ens transportava cap els més intims i meravellosos moments viscuts en les nostres vides.
Tota la tendresa mostrada a la llum pàlida i obscura de la cambra oberta al cor, abocada cap a l'enderroc més sublim i més sincer de la veu clara i els sentiments oberts, de la necessitat més certa de desig i de sincera comprensió... de sincera i veritable comprensió.
A la llunyania s'escolava la veu càlida i hàrmoniosa de la Montserrat Cavallé...
